El Pla Delta

Com ja sabem, una tercera part d'Holanda està situada sota el nivell del mar, cosa que faria dels Països Baixos un lloc inhabitable, si no fos per un conjunt de dics i cadenes de dunes costaneres de protecció contra els nivells alts de l'aigua del mar. Aquest conjunt d'obres, construides amb una tecnologia única, s'anomena Pla Delta, i afecta principalment les províncies de Zelanda i Holanda Meridional.

Holanda és un país que des de l'edat mitjana lluita contra el mar. Amb el pas dels segles, la línia de costa dels Països Baixos ha canviat considerablement com a resultat, bàsicament, de la intervenció humana: el drenatge de les terres altes pantanoses per ser utilitzades com a cultius va comportar que la torba fèrtil es comprimís i, així, baixés el nivell del terra. Això ha causat diverses inundacions del Mar del Nord. El 1953, una d'aquestes va afectar una part de Zelanda. Van morir 1.835 persones, més de 70.000 van ser evaquades, desenes de milers d'animals es van ofegar i 4.500 edificis van quedar destruïts. Va ser llavors quan es van començar a executar els treballs del Pla Delta, tot i que ja existien alguns dics, com el d'Afsluitdijk (1932).

A partir d'aquí, es va continuar fent construccions com preses, comportes, rescloses, dics i barreres de protecció contra les marees i tempestes, durant un període de gariebé 40 anys. Avui dia els Països Baixos tenen 3500 quilòmetres de dics primaris i 14000 quilòmetres de dics regionals o secundaris. Entre aquests, destaquen la resclosa del Philipsdam, que separa l'aigua dolça de l'aigua del mar, i l'Oosterscheldekering, un dels dics primaris, entre d'altres, a més del dic d'Afsluitdijk, amb 33 quilòmetres d'autopista fets a mà amb fang i roca, i que va convertir el Mar del Sud holandès en el llac IJsselmeer, el qual formà part dels anomenats treballs del Zuiderzee on quatre pòlders foren robats al mar amb un total de 2.500 km2. L'última construcció va ser la del Maeslantkering, el 1997.

El Pla Delta és considerat una de les 7 meravelles del món, per la Societat Americana d'Enginyers Civils.

A Holanda també hi són famosos els molins de vent, que al segle XIII van ser usats per treure aigua d'àrees per sota del nivell del mar. Al segle XVI, però, es van tornar a utilitzar una mica modificats, per assecar terrenys més baixos, drenant llacs i creant, així, els coneguts pòlders. Com que aquest molins només podien vencer un desnivell d'aigua de més o menys 1,2m, s'havia de construir una serie de tres o quatre molins que pujaven l'aigua a un canal cada vegada més alt fins a aconseguir el nivell del canal principal.

Des de la fi del segle XIX els molins van reemplaçar-se per a estacions de bombatge elèctriques. En perdre el seu paper, molts molins es van enderrocar o transformar-se en habitacions. Només als museus es troben molins que funcionen com abans.